DIA 6, OSH - KARAKUL LAKE.

295 quilòmetres – 8:30 hores de ruta.

Quan anem a esmorzar ens prenem la primera Aspirina granulada. Avui dormirem a 4.000 metres d’altitud i cal prevenir el “mal d’alçada”. El Ricard avesat a moure’s en aquests ambients porta un aparell per prendre’ns el nivell d’oxigen a la sang, tots estem entre 90 i 100. Cal estar alerta i no baixar de 70 que es quan ens pot afectar.

Abans de sortir de l’hotel recollim la roba que ahir vàrem deixar per rentar. Ens demanem 200 Soms, uns 2,65€, està tot dit.

CARREGANT L'ASSISTÈNCIA.

Comento amb la Tatiana el tema de la pèrdua d’oli de la meva moto però diu que millor continuar així sempre i quan no empitjori ja que la reparació no es senzilla.

Sortim a les 9 del mati i comencem a circular per la M41 més coneguda per “Highway Pamir” o “Carretera del Pamir”, uns noms que no deixen de ser un pur eufemisme davant les males condicions d’una part important de la mateixa. Es l’objectiu més esperat del viatge.

Al principi la carretera està en força bon estat i circulem amb rapidesa, el matí es fresc i més quan anem agafant alçada. Cal tenir en compte que hem sortit de 1.000 metres d’altitud, passarem un port de 4.300 i dormirem a 4.000.

La carretera inicialment segueix la vall del riu Gulcha.

UN AUTÈNTIC KIRGUÍS AMB UN TRACTOR QUE NO ESTÀ PER PASSAR L'ITV.

L'INEVITABLE RAMAT AL MIG DE LA CARRETERA.

MÉS RAMATS, SEMBLA ÈPOCA DE TRANSHUMÀNCIA.

PASSEM ENTRE MUNTANYES DE MAJESTUOSOS COLORS.

Pugem i pugem, revolt darrera revolt, per arribar al primer port del dia, el Taldyk Pass a 3.615 metres. Aprofitem per abrigar-nos al màxim, el dia es clar però en aquestes alçades corre un aire ben fresc. La previsió de temperatura per avui al Karakul Lake on anem a dormir es de cinc graus de màxima i zero de mínima.

Com no pot ser d’un altre manera tornem a baixar i veiem en uns prats els primers ramats de iacs.

De cop i volta la vall es va eixamplant i a l’horitzó comencem a distingir una impressionant serralada de muntanyes amb neus perpetues que es confonen amb els núvols blancs.

Arribem a Sary-Tash, a 3.200 metres, l’últim poble del Kirguizistan i la vista es cada cop més espectacular. 

Aprofitem per omplir els dipòsits de benzina i descansar una mica gaudint del paisatge. Els nens segueixen passant-ho be amb la nostra presencia i com un miracle se’ns apareix un kirguís amb una moto, el paro i ens fem una foto.

CADA COP ESTEM AMB ZONA DE MÉS INFLUENCIA MUSULMANA.

Sary-Tash, tot i ser un petit poble es un punt de cruïlla important de carreteres. Anant cap a l’esquerra tenim a 72 quilòmetres la frontera xinesa i a la dreta, per on anirem nosaltres, la del Tajikistan a 44. També en la nostra direcció, a 90 quilòmetres tenim el camp base del Pic Lenin de 7.134 metres però això ho deixem per un altre ocasió ja que ens desviaríem de la ruta prevista.

Deixem el Kirguizistan per la part de baix d’aquest mapa, just on hi ha la rodona dibuixada a tocar de la meva ma.

Sortim de Sary-Tash i enfilem una llarguíssima recta que ens porta als peus de la majestuosa serralada nevada que tenim al fons per on anirem a buscar el Kyzyl-Art Pass a 4.280 metres i la frontera del Tajikistan. Darrera les muntanyes que veiem a la dreta de les fotos hi ha el Pic Lenin. 

Les fotos ho diuen tot del paisatge, no calen paraules.

QUEDEN 40 QUILÒMETRES PER DEIXAR EL KIRGUIZISTAN.

El terreny es cada cop més erm i feréstec. L’amplada del rius que baixen de les muntanyes arriba a ser de centenars de metres. Es difícil imaginar aquest paisatge amb aigua de costat a costat.

Arribem a la frontera de la part del Kirguizistan per fer el tràmits i sortir del país, fem unes fotos de lluny ja que per qüestions de seguretat esta prohibit fer-ne dins les instal·lacions. Com es pot veure no hi ha cap vehicle.

Ens surten a rebre un parell de militars, ens pregunten quants anem, es miren el rellotge i davant la nostra perplexitat ens diuen que es l’hora de dinar i que cal esperar-nos. Ens ho prenem amb filosofia i aprofitem per menjar alguna cosa del pícnic del dia a peu dret al costat mateix de les motos. Davant la varietat del “menú” faig una mica de dieta, dues pomes i dues prunes. La veritat es que no tinc gaire gana. 

Passats uns vint minuts tornen a venir els militars i ens fan passar dins uns barracons amb els passaports i la documentació de les motos. La Tatiana ho porta tot controlat i al ser del país els crea una confiança que ens fa més àgils les gestions. Ens anoten noms, cognoms i numero de passaport en un gruixut llibre de visita. Quan sembla ho tenim tot fet ens diuen que hem d’anar a un altre barracó d’enfront mateix i un altre vegada els mateixos formalismes.

Al final podem continuar, hem perdut una hora i encara tenim que passar la frontera del Tajikistan que trobarem una vegada creuat el port.

PER ON CREUAREM LA SERRALADA ?

 De sobte s’acaba l’asfalt i la pista s’enfila cap el Kyzyl-Art Pass. Hem de guanyar 1.000 metres d’altitud amb poca estona.

 

ENS CREUEM AMB UNA PARELLA AMB BICICLETES. D'ADMIRAR.

EL GPS  ENS MARCA 4.292 METRES AL COLL DE KYZYL-ART PASS

Una escultura d’una cabra de raça Marco Polo corona el port. Diuen que les banyes d’aquestes cabres poden arribar a fer 2 metres de longitud.

Coronat  el port ràpidament arribem a la frontera del Tajikistan. Esperem no tenir cap problema, sabem que l’estiu de l’any passat per qüestions principalment polítiques la van tancar en tres ocasions més d’una setmana. Cal dir que també entrem a la regió “autònoma” de Gorno-Badakhshan, tancada als estrangers durant dècades i que manté certs conflictes amb el govern. Fins i tot ens calen dos visats per creuar la frontera, el del país i el de la regió “autònoma”.

Per imaginar-vos la solitud d’aquestes terres cal recordar  que la regió ocupa un 45% del territori del Tajikistan i solament te un 3% de la seva població.

El pas per la frontera també el fem per duplicat. Primer ens fan passar a dins d’un container que utilitzen de despatx on el militar ens fa asseure un per un i ens pren les dades. Un cop passats tots ens diu que cal “desinfectar” les motos. La nostra sorpresa es monumental. Agafa una maquina d’ensulfatar, es posa una mascara i comença a ruixar totes les rodes. Al·lucinem.

FOTO "ROBADA" AL CONTAINER DESPATX DE LA FRONTERA.

Una vegada ha acabat amb “l’ensulfatada” ens fan passar a un barracó pel control de les motos. Aquí ens encallem una bona estona, en total estarem dues hores per passar aquesta frontera. Mentre esperem arriba un polonès amb una BMW GS 1.200 que va sol fent la ruta.

Començo a notar-me el cap una mica tèrbol, sensació de flotar i hem prenc un altre Aspirina granulada. Aprofitem l’estona i el Ricard ens torna a mirar la quantitat d’oxigen a la sang. He baixat a 82 però segueixo dins la normalitat.

Ja som en terreny Tadjik i entrem de ple al altiplà del Pamir amb una extensió d’uns 100.000 quilòmetres quadrats i rodejats de muntanyes d’entre 3.000 i 4.000 metres de mitjana sobre el nivell del mar. Ha refrescat bastant.

A LA DRETA DE LA FOTO UN ALTRE LLAC TREU EL CAP.

A L'ESQUERRA LA FRONTERA XINESA QUE PORTAREM AL COSTAT DURANT DESENES DE QUILÒMETRES.

MÉS BICICLETES, UNA D'ELLES AMB UN XASSÍS MOLT CURIÓS.

De nou agafem alçada i ens dirigim cap al Karakul Lake, en tadjik “llac negre” o “aigua negra”, a 3.914 metres on dormirem. És un llac de 25 quilòmetres de diàmetre dins un crater de 52 produït per l’impacte d’un meteorit fa 5 milions d’anys.

Arribem al petit nucli de cases del llac Karakul fetes amb fang.

EL PARC INFANTIL DELS NENS DEL POBLE.

APUNT PER COMENÇAR EL PARTIT.

 

"L'HOTELET" DEL DIA.

Tot i el temps perdut a les fronteres hem arribat amb llum de dia. Ens instal·lem en una zona comunitària plena d’estores que dona accés a unes habitacions triples. El lloc tot i ser molt humil esta net i cuidat. El que no fem es dutxar-nos, això ja es una altra cosa, ho deixem per demà. 

M'ACOSTO A LA PISTA PER FER UNA FOTO DE L'HORITZÓ EN PLENA POSTA DE SOL.

A les set es fosc i anem a sopar, coincidim amb uns francesos i una parella de nois, un català de Barcelona i un madrileny que estudia a la Universitat de Barcelona amb els que xerrem una bona estona. Ells van llogant cotxes particulars o “taxis", estan fent un recorregut per l’Àsia central.

Com que evidentment no tenim wifi, cal fer temps abans d’anar a dormir i anem a estirar les cames fins el llac. Tornem ràpids, no hi ha lluna i no ens hi veiem per caminar, el lloc es una mica tètric. A les 8 ja soc al llit. 

 El gps marca els 3.951 metres d’altitud del lloc on som i un total de 5.489 metres de desnivell positiu fets avui. També marca una velocitat màxima de 127 quilòmetres per hora que es força alta per aquestes motos i les pistes per on anem, però en les inacabables rectes d’avui donava gust roscar una mica el gas.