DIA 6, OSH - KARAKUL LAKE.

295 quilòmetres – 8:30 hores de ruta.

Quan anem a esmorzar ens prenem la primera Aspirina granulada. Avui dormirem a 4.000 metres d’altitud i cal prevenir el “mal d’alçada”. El Ricard avesat a moure’s en aquests ambients porta un aparell per prendre’ns el nivell d’oxigen a la sang, tots estem entre 90 i 100. Cal estar alerta i no baixar de 70 que es quan ens pot afectar.

Abans de sortir de l’hotel recollim la roba que ahir vàrem deixar per rentar. Ens demanem 200 Soms, uns 2,65€, està tot dit.

CARREGANT L'ASSISTÈNCIA.

Comento amb la Tatiana el tema de la pèrdua d’oli de la meva moto però diu que millor continuar així sempre i quan no empitjori ja que la reparació no es senzilla.

Sortim a les 9 del mati i comencem a circular per la M41 més coneguda per “Highway Pamir” o “Carretera del Pamir”, uns noms que no deixen de ser un pur eufemisme davant les males condicions d’una part important de la mateixa. Es l’objectiu més esperat del viatge.

Al principi la carretera està en força bon estat i circulem amb rapidesa, el matí es fresc i més quan anem agafant alçada. Cal tenir en compte que hem sortit de 1.000 metres d’altitud, passarem un port de 4.300 i dormirem a 4.000.

La carretera inicialment segueix la vall del riu Gulcha.

UN AUTÈNTIC KIRGUÍS AMB UN TRACTOR QUE NO ESTÀ PER PASSAR L'ITV.

L'INEVITABLE RAMAT AL MIG DE LA CARRETERA.

MÉS RAMATS, SEMBLA ÈPOCA DE TRANSHUMÀNCIA.

PASSEM ENTRE MUNTANYES DE MAJESTUOSOS COLORS.

Pugem i pugem, revolt darrera revolt, per arribar al primer port del dia, el Taldyk Pass a 3.615 metres. Aprofitem per abrigar-nos al màxim, el dia es clar però en aquestes alçades corre un aire ben fresc. La previsió de temperatura per avui al Karakul Lake on anem a dormir es de cinc graus de màxima i zero de mínima.

Com no pot ser d’un altre manera tornem a baixar i veiem en uns prats els primers ramats de iacs.

De cop i volta la vall es va eixamplant i a l’horitzó comencem a distingir una impressionant serralada de muntanyes amb neus perpetues que es confonen amb els núvols blancs.

Arribem a Sary-Tash, a 3.200 metres, l’últim poble del Kirguizistan i la vista es cada cop més espectacular. 

Aprofitem per omplir els dipòsits de benzina i descansar una mica gaudint del paisatge. Els nens segueixen passant-ho be amb la nostra presencia i com un miracle se’ns apareix un kirguís amb una moto, el paro i ens fem una foto.

CADA COP ESTEM AMB ZONA DE MÉS INFLUENCIA MUSULMANA.

Sary-Tash, tot i ser un petit poble es un punt de cruïlla important de carreteres. Anant cap a l’esquerra tenim a 72 quilòmetres la frontera xinesa i a la dreta, per on anirem nosaltres, la del Tajikistan a 44. També en la nostra direcció, a 90 quilòmetres tenim el camp base del Pic Lenin de 7.134 metres però això ho deixem per un altre ocasió ja que ens desviaríem de la ruta prevista.

Deixem el Kirguizistan per la part de baix d’aquest mapa, just on hi ha la rodona dibuixada a tocar de la meva ma.

Sortim de Sary-Tash i enfilem una llarguíssima recta que ens porta als peus de la majestuosa serralada nevada que tenim al fons per on anirem a buscar el Kyzyl-Art Pass a 4.280 metres i la frontera del Tajikistan. Darrera les muntanyes que veiem a la dreta de les fotos hi ha el Pic Lenin. 

Les fotos ho diuen tot del paisatge, no calen paraules.

QUEDEN 40 QUILÒMETRES PER DEIXAR EL KIRGUIZISTAN.

El terreny es cada cop més erm i feréstec. L’amplada del rius que baixen de les muntanyes arriba a ser de centenars de metres. Es difícil imaginar aquest paisatge amb aigua de costat a costat.

Arribem a la frontera de la part del Kirguizistan per fer el tràmits i sortir del país, fem unes fotos de lluny ja que per qüestions de seguretat esta prohibit fer-ne dins les instal·lacions. Com es pot veure no hi ha cap vehicle.

Ens surten a rebre un parell de militars, ens pregunten quants anem, es miren el rellotge i davant la nostra perplexitat ens diuen que es l’hora de dinar i que cal esperar-nos. Ens ho prenem amb filosofia i aprofitem per menjar alguna cosa del pícnic del dia a peu dret al costat mateix de les motos. Davant la varietat del “menú” faig una mica de dieta, dues pomes i dues prunes. La veritat es que no tinc gaire gana. 

Passats uns vint minuts tornen a venir els militars i ens fan passar dins uns barracons amb els passaports i la documentació de les motos. La Tatiana ho porta tot controlat i al ser del país els crea una confiança que ens fa més àgils les gestions. Ens anoten noms, cognoms i numero de passaport en un gruixut llibre de visita. Quan sembla ho tenim tot fet ens diuen que hem d’anar a un altre barracó d’enfront mateix i un altre vegada els mateixos formalismes.

Al final podem continuar, hem perdut una hora i encara tenim que passar la frontera del Tajikistan que trobarem una vegada creuat el port.

PER ON CREUAREM LA SERRALADA ?

 De sobte s’acaba l’asfalt i la pista s’enfila cap el Kyzyl-Art Pass. Hem de guanyar 1.000 metres d’altitud amb poca estona.

 

ENS CREUEM AMB UNA PARELLA AMB BICICLETES. D'ADMIRAR.

EL GPS  ENS MARCA 4.292 METRES AL COLL DE KYZYL-ART PASS

Una escultura d’una cabra de raça Marco Polo corona el port. Diuen que les banyes d’aquestes cabres poden arribar a fer 2 metres de longitud.

Coronat  el port ràpidament arribem a la frontera del Tajikistan. Esperem no tenir cap problema, sabem que l’estiu de l’any passat per qüestions principalment polítiques la van tancar en tres ocasions més d’una setmana. Cal dir que també entrem a la regió “autònoma” de Gorno-Badakhshan, tancada als estrangers durant dècades i que manté certs conflictes amb el govern. Fins i tot ens calen dos visats per creuar la frontera, el del país i el de la regió “autònoma”.

Per imaginar-vos la solitud d’aquestes terres cal recordar  que la regió ocupa un 45% del territori del Tajikistan i solament te un 3% de la seva població.

El pas per la frontera també el fem per duplicat. Primer ens fan passar a dins d’un container que utilitzen de despatx on el militar ens fa asseure un per un i ens pren les dades. Un cop passats tots ens diu que cal “desinfectar” les motos. La nostra sorpresa es monumental. Agafa una maquina d’ensulfatar, es posa una mascara i comença a ruixar totes les rodes. Al·lucinem.

FOTO "ROBADA" AL CONTAINER DESPATX DE LA FRONTERA.

Una vegada ha acabat amb “l’ensulfatada” ens fan passar a un barracó pel control de les motos. Aquí ens encallem una bona estona, en total estarem dues hores per passar aquesta frontera. Mentre esperem arriba un polonès amb una BMW GS 1.200 que va sol fent la ruta.

Començo a notar-me el cap una mica tèrbol, sensació de flotar i hem prenc un altre Aspirina granulada. Aprofitem l’estona i el Ricard ens torna a mirar la quantitat d’oxigen a la sang. He baixat a 82 però segueixo dins la normalitat.

Ja som en terreny Tadjik i entrem de ple al altiplà del Pamir amb una extensió d’uns 100.000 quilòmetres quadrats i rodejats de muntanyes d’entre 3.000 i 4.000 metres de mitjana sobre el nivell del mar. Ha refrescat bastant.

A LA DRETA DE LA FOTO UN ALTRE LLAC TREU EL CAP.

A L'ESQUERRA LA FRONTERA XINESA QUE PORTAREM AL COSTAT DURANT DESENES DE QUILÒMETRES.

MÉS BICICLETES, UNA D'ELLES AMB UN XASSÍS MOLT CURIÓS.

De nou agafem alçada i ens dirigim cap al Karakul Lake, en tadjik “llac negre” o “aigua negra”, a 3.914 metres on dormirem. És un llac de 25 quilòmetres de diàmetre dins un crater de 52 produït per l’impacte d’un meteorit fa 5 milions d’anys.

Arribem al petit nucli de cases del llac Karakul fetes amb fang.

EL PARC INFANTIL DELS NENS DEL POBLE.

APUNT PER COMENÇAR EL PARTIT.

 

"L'HOTELET" DEL DIA.

Tot i el temps perdut a les fronteres hem arribat amb llum de dia. Ens instal·lem en una zona comunitària plena d’estores que dona accés a unes habitacions triples. El lloc tot i ser molt humil esta net i cuidat. El que no fem es dutxar-nos, això ja es una altra cosa, ho deixem per demà. 

M'ACOSTO A LA PISTA PER FER UNA FOTO DE L'HORITZÓ EN PLENA POSTA DE SOL.

A les set es fosc i anem a sopar, coincidim amb uns francesos i una parella de nois, un català de Barcelona i un madrileny que estudia a la Universitat de Barcelona amb els que xerrem una bona estona. Ells van llogant cotxes particulars o “taxis", estan fent un recorregut per l’Àsia central.

Com que evidentment no tenim wifi, cal fer temps abans d’anar a dormir i anem a estirar les cames fins el llac. Tornem ràpids, no hi ha lluna i no ens hi veiem per caminar, el lloc es una mica tètric. A les 8 ja soc al llit. 

 El gps marca els 3.951 metres d’altitud del lloc on som i un total de 5.489 metres de desnivell positiu fets avui. També marca una velocitat màxima de 127 quilòmetres per hora que es força alta per aquestes motos i les pistes per on anem, però en les inacabables rectes d’avui donava gust roscar una mica el gas.

DIA 5, KAZARMAN - OSH

280 quilòmetres – 7:30 hores de ruta.

El primer que faig al matí es veure si la moto ha perdut molt d’oli i no es el cas. La taca no es per amoïnar-se i el nivell encara es correcte pel que decidim no tocar res i mirar d’arribar a Osh on ens trobarem la Tatiana i el Jasper de KTM que a partir de demà ens faran l’assistència i si cal reparar ells ho faran millor que ningú.

ESMORZANT EN EL "MENJADOR" DE LA CASA D'HOSTES.

Avui l’etapa es una mica més tranquil·la, tenim els 150 primers quilòmetres de pista i els darrers 130 per carretera encara que a vegades es millor una pista que una mala carretera. Volem arribar aviat a Osh per netejar les motos i que tinguin temps de donar-hi un bon repàs.

SEGUIM AMB EL MATEIX TIPUS DE MUNTANYES.

Tornem a pujar a més de 3.000 metres d’altitud i com sempre ara cal baixar. Marxarem per la pista que queda al fons de la vall i es perd per l’horitzó.

Dalt del port un kirguís que sembla tret de la pel·lícula Moonraker de James Bond es fa unes fotos amb nosaltres. 

De tant en tant anem trobant petits nuclis habitats dedicats totalment a l’agricultura i la pastura, on anem saludant els nostres fans principals els nens, entusiasmats amb les nostres motos que no estan acostumats a veure i que fem contents amb un grapat de globus.

Voldria fer esment d’una circumstancia que ens ha sorprès i encuriosit tant al Kirguizistan com al Tajikistan i que podeu veure en les següents fotos i alguna més dels propers dies. Es que a qualsevol hora ens anem trobant canalla sola caminant pel voral de la pista camí de l’escola o de tornada a casa. Sempre vestits amb uns simpàtics uniformes que porten de manera impecable, nets i polits com una patena, com deia la meva avia. Sempre amb el somriure als llavis es un altre tret característic.

Les nenes per petites que siguin porten camisa i mitges blanques i faldilles, amb peto o sense, de color blau, gris o negre, segons l’escola. Però destaquen sobre tot uns grans llaços blancs en forma de flors que porten al cabell i que llueixen de manera espectacular. Els nens també porten la camisa blanca i els pantalons foscos quasi sempre acompanyats d’americana i armilla.

 

AQUEST TERRA NO ES EL MILLOR PER LES SEVES SABATES.

El viatge el fem sense “tracks” de GPS però el Cesc i jo el portem per gravar i poder guardar tot el recorregut, així com saber dades com altitud i d’altres curiositats del moment. Les pistes no tenen gaire pèrdua però tenim previst que el que va davant vagi parant mes o menys cada 25 quilòmetres o en algun creuament dubtós. Per evitar la pols deixem bastanta distancia entre nosaltres i l’aturada serveix per reagrupar-nos i descansar uns moments. Això també permet que cadascú pari a fer les inevitables fotos quant ho cregui oportú.

Habitual trobar-nos aquests arcs que senyalen canvis de termes municipals, regions o províncies.

Un altre fet sorprenent, i al Tajakistan s’intensificarà quan ens apropem a la frontera xinesa, es la quantitat de grans camions/tràilers que circulen per les malmeses pistes. Espectacular veure’ls pujar i baixar els ports de muntanya normalment amb primera i reductora a autèntic pas de tortuga ja que no deuen passar dels 8/10 quilòmetres per hora durant llargues estones. Tenen freqüents averies que son reparades pels mateixos xofers i acompanyants durant llargues hores. En moltes ocasions veiem camions mig desmuntats que de ben segur aviat tornaran a circular.

Al migdia arribem al final de la pista i agafem la carretera direcció a la ciutat de Jalal Abad d’uns 90.000 habitants. Abans trobem un restaurant que fa bona pinta i decidim parar a dinar i deixar la “dieta del pícnic” per un altre moment.

Mengem “Besh Bermak” una sopa de xai amb les costelles dins un bol.

Creuem Jalal Abad que com a tots els pobles i ciutats tot gira al voltant del seu mercat on hi trobem un moviment important de gent i cotxes en totes direccions.

Ens comenten que al Kirguizistan no es obligatori tenir assegurança del cotxe per lo qual cal anar amb cura i evitar tenir cap accident. Es veu que el govern l’any passat va voler instaurar l’obligatorietat de tenir-la i va ser tal la protesta popular que van enretirar la llei. 

 

  

Un espectacular i luxós Hammer esperant clients.

 

Ens creuem amb un avi amb una moto molt antiga amb sidecar. Un autèntic objecte de museu.

Estem arribant al sud del Kirguizistan, zona de tradició molt més musulmana que el nord i ràpidament ho detectem al veure les dones majoritàriament amb mocador al cap.

Fem els darrers quilòmetres amb rapidesa per una carretera ample i amb força bon estat, es nota que ens aproximem a Osh. És la segona ciutat més gran del Kirguizistan, situada a la vall de Fergana, al sud del país i sovint dita la "capital del sud". Te uns 500.000 habitants i es la ciutat més antiga del país (s'estima que més de 3.000 anys d'antiguitat). La seva població és majoritàriament uzbeka i està separada de l'Uzbekistan per una de les fronteres més absurdes del món. El Mercat Central esta obert cada dia i és el mercat a l'aire lliure més gran i concorregut de l'Àsia Central, amb grups de uzbeks, kirguís, i tadjiks comerciant des de barrets tradicionals i ganivets fins cassets pirates, ferradures de cavalls o jocs de te xinesos, a part de les abundants fruites i verdures de temporada. Té una longitud aproximada d’un quilòmetre al llarg del costat oest del riu. Aconsegueix la seva màxima esplendor el diumenge, per contra els dilluns està pràcticament tancat.

 

Arribem passades les quatre de la tarda i abans d’anar a l’hotel anem a rentar les motos. Alguns també ho aprofiten per passar també pel "tren de rentat" i treure’s la pols acumulada durant dies.

Ens dirigim a l’hotel on també han arribat la Tatiana i el Jasper amb la seva pick-up, el remolc i una moto de substitució per si tenim algun problema important. Demà entrarem al Pamir i davant la seva immensitat i solitud hem optat per anar amb les millors condicions.

LES MOTOS HAN QUEDAT IMPECABLES.

             

Un cop instal·lats en el còmode hotel decidim sortim a veure una mica la ciutat i fer un sopar amb cara i ulls en un bon restaurant de menjar estil europeu. Abans hem aprofitat per portar a rentar roba a la bugaderia de l’hotel.

 Sorpresa. Fins aquí veuen la nostra TV3.

Entrem a una petita botiga a comprar unes begudes.

Evidentment descartem els ous de la carta. Alguns porten gana i trien un bon assortiment de salsitxes.

  

També prenem la primera cervesa amb sis dies.

Demà tenim que creuar la frontera per entrar al Tajakistan i el Pamir. Deixarem el Kirguizistan, un país d’una bellesa extraordinària que val la pena visitar i gaudir de les seves muntanyes. Amb les serralades del Tien Shan i el Pamir ocupant el 90% del seu territori, 29 pics per sobre el 4.000 metres i 45 dels 3.000, més de 2.000 llacs localitzats solament a la zona del Tien Shan i 50 parcs nacionals i reserves forestals que ben valen un viatge a aquesta tranquil·la zona de l’Àsia Central.

AQUEST ES EL RECORREGUT QUE HEM FET FINS AVUI. DEMÀ CONTINUAREM.