DIA 4, KOCKOR - KAZARMAN

340 quilòmetres – 11:30 hores de ruta.

Avui matinem més de lo habitual ja que l’etapa tot i tenir menys quilòmetres que la de ahir es quasi en la seva totalitat de pista i el ritme no serà tant alt. Deixarem les zones alpines i començarem a agafar alçada amb un paisatge més estepari i àrid.

Esmorzem, donem un repàs a les motos, engreixem les cadenes, omplim de benzina els dipòsits i a les vuit ja estem en marxa.

Els primers 50 quilòmetres son de carretera, els únics del dia, i molt aviat parem a posar-nos roba, fa fresqueta. Cal tenir en compte que hem dormit a 1.800 metres d’altitud.

Deixem la carretera en la cruïlla d’on surt la pista que ens porta al remot llac Son Kul, gran objectiu del dia. Es el segon llac més gran després del Issyk Kul i el primer d’aigua dolça del Kirguizistan, glaçat durant gairebé tot l’any i a 100 quilòmetres de la carretera asfaltada més propera. Situat a 3.016 metres d’altitud te una extensió d’uns 275 quilòmetres quadrats de superfície, 29 de llarg i 18 d’ample, i esta rodejat d’altes muntanyes. A l’estiu la vall es transforma en àmplies zones de pastura i prats verds en els quals els nòmades de la regió planten les seves iurtes establint un autèntic campament.  No hi ha instal·lacions al llac, però alguns pastors proporcionen lloc per dormir i alguna cosa de menjar per si un hi vol fer nit. Diuen que la posta de sol al Son Kul no es pot perdre però nosaltres anem per feina i ho deixarem per un altre ocasió.

Al principi la pista es rapida a traves d’una llarga vall. Al fons es veu una mica de vegetació al costat d’un petit riu.

ENTREM DE PLE EN ZONA D'ESTEPA.

RAMATS DE XAIS I VAQUES QUE ENS TROBEM PEL CAMÍ,

ELS PASTORS SEMPRE VAN A CAVALL.

LES CASES SON MOLT SENZILLES PERÒ ELS NENS SE'LS VEU ALEGRES I EIXERITS.

UN NEN SORPRÈS AL NOSTRE PAS.

LES MUNTANYES DE FORMES ARRODONIDES, SEMBLEN FOLRADES DE VELLUT.

AIXÒ COMENÇA A PUJAR SENSE DESCANS.

LA PISTA ENS PORTA AL COLL ON JA HI VEIEM NEU. ESTEM A 3.000 METRES.

ESTEM ARRIBANT AL COLL.

Un cop passem el coll, la pista fa una lleugera baixada i davant les muntanyes de l’horitzó intuïm l’aigua blava del llac. Seguim recorrent una zona solitària però amb un encant molt especial. Tot i que encara som lluny, comencem a intuir paisatges del Pamir.

La pista serpenteja per unes planes inacabables i apareixen les primeres iurtes del Son Kul. Aprofitem que passem a prop d’unes per acostar-nos i donar uns globus al nen que ha sortit a saludar-nos. Ràpidament s’apropa la família i ens ofereixen un bol de “kumis”, llet d’euga fermentada, que no podem menysprear, al menys mullar-nos els llavis en senyal d’agraïment.

Continuem la marxa donant la volta al llac i gaudint d’un paisatge espectacular.

Trobem una sèrie de cercles de pedres que diuen que son símbols funeraris. Bon lloc per descansar quant un passa a l’altre vida.

Estem a 100 quilòmetres d’una carretera asfaltada i cal fer benzina de la manera més senzilla possible.

 

Es habitual veure més bicicletes que motos fent aquesta ruta.

Després de descansar una estona i gaudir del fastuós paisatge reprenem la marxa i tot i estar a 3.000 metres la pista continua pujant per salvar les muntanyes que envolten la vall del llac. El camí esta en bastant bon estat i ràpidament assolim un coll de 3.346 metres.

AL FONS ES VEU LA PISTA D'ON VENIM.

LA PISTA SEMBLA UNES AUTENTIQUES "MUNTANYES RUSSES".

ARA TOCAR BAIXAR, CAL EXTREMAR LA PRECAUCIÓ PER NO SALTAR PEL BARRANC.

Al cap d’una bona estona arribem a un petit nucli urbà i mirem si hi ha algun lloc per dinar ja que tenim ganes de variar una mica del “menú” habitual dels migdies.

No trobem res i decidim buscar un lloc on aixoplugar-nos del sol que cau a plom en aquells moments i menjar-nos el tradicional pícnic, la mecànica  que fins aleshores ens havia respectat ens juga una mala passada i el Carles punxa la roda del darrera. Aparquem en un camp amb alguns arbres i anem a solucionar el problema. Cal fer la reparació de forma molt manual ja que no portem rodes de recanvi i la feina es feixuga.

Un clau ha estat el culpable. Quan aconseguim muntar la càmera nova la roda no agafa pressió i veiem amb desesperació que l’hem pessigat. Decidim que el Ricard s’acosti amb el cotxe al poblet que acabem de deixar endarrere i miri si troba algú que ens pugui reparar la roda.

Mentrestant la resta aprofitem l’ombra d’uns arbres per dinar i descansar una mica.

Al cap d’una bona estona el Ricard torna amb la bona noticia de que ha aconseguit reparar la roda en un petit taller. La muntem ràpidament, carreguem el cotxe de nou i sortim ràpids a continuar el camí. Hem perdut quasi dues hores i tenim molta pista encara per endavant.

Tornem ha agafar alçada amb rapidesa per una pista en aquest cas molt ondulada i que no fa gens agraïda la conducció, en canvi la zona es espectacular per la forma i els colors de les seves muntanyes.

 

PUC GARANTIR QUE LA FOTO ES TALMENT AIXÍ, NO HI HA FOTOSHOP.

Tard que anem i la cosa es complica, ara es el Marc el que pateix una nova punxada. De nou un clau ens fa la guitza. Davant un paisatge de postal reparem amb més rapidesa la roda, l’experiència comença a fer efecte.

Reprenem la marxa i cal forçar el ritme, no podem permetre’ns que la nit ens agafi a la pista tot i que les condicions d’aquesta no son les millors. M’emporto un bon ensurt quant un cavall se’m creua de cop i l’esquivo de miracle.

LA POSTA DE SOL ENS DEIXA UNA BONA FOTO.

Arribem de nit tancada a Kazarman a 1.300 metres d’altitud, son tres quarts de vuit del vespre i estem esgotats. Quant arribem a la benzinera el GPS no enganya, onze hores i mitja de ruta, de les quals cinc parats entre el llac i les punxades, una mitjana en moviment de quasi 50 quilòmetres per hora però parats de 28 i una velocitat punta de 104 quilòmetres per hora. Ha estat un dia mogudet.

Per acabar el dia veig que la meva moto comença a perdre oli per l’eix de la palanca de canvi, aquest cau sobre la cadena i  amb el moviment m’esquitxa tota l’esquena. Les gotes d’oli m’han dibuixat una autentica via làctia sobre la motxilla i la caçadora. Demà serà un altre dia.

Sopem i dormim en una “guest house” familiar força acollidora.