Quant comento als
amics que vaig a fer la “Highway Pamir” per fer-ho fàcil els hi dic que es
aquella carretera que tots hem vist alguna vegada en aquells documentals de la
TV2 que ens ajuden a fer la becaina i on veiem, sinó ens hem adormit encara, que
travessa uns engorjats espectaculars,
que quan hi ha una esllavissada els cotxes que hi circulen han d’esperar-se dos
o tres dies fins que no be l’excavadora a tornar a obrir la pista i si plou i
el riu es desborda, per creuar-lo amb la moto lo millor es lligar-la amb
cordes.
La carretera M41
uneix l’Afganistan, Uzbekistan, Tajikistan i Kirguizistan a l’Àsia central i es
la segona carretera més alta del món després de la que travessa el Karakorum al
Pakistan. Assolirem la màxima alçada al creuar l’Akbajtal Pass on estarem a 4.655
mts. Si bé la M41 travessa tots aquest
països, el tram conegut com a “Highway Pamir” son els quasi nou-cents quilòmetres
que van d’Osh al Kirguizistan a Khorog al Tadjikistan, creuant la serralada del
Pamir que forma part del
Himàlaia occidental amb impressionants pics de més de 7.000 mts i fantàstics llacs blaus. També molt ben
dita “el terrat del mon” o en algun
altre lloc “camí de l’infern”. Llegeixo
que un aventurer canadenc diu: “ les
imatges del Pamir són absolutament espectaculars, no
puc fer justícia amb les paraules a lo que veig, la immensitat i el buit són increïbles”.
La “Highway
Pamir” travessa la regió de Gorno-Badakhshan, dins la qual tenim l’autèntic
Pamir, i representa el 45% del territori del Tadjikistan encara que només el 3%
de la població d'aquest país, amb majoria de kirguís vivint al costat est i de
pamirs vivint al oest.
La carretera
segueix camins de les antigues rutes de la seda de quan aquest bé preciós va
viatjar de Xina als mercats europeus i àrabs. Llegats d'aquells temps oblidats encara es poden
veure a les fortaleses construïdes en els penya-segats i als antics
“caravanserais” on podien descansar els viatgers que feien la ruta.
Fins i tot Marco
Polo va passar per aquí havent deixat escrit en el llibre on s'expliquen les
seves aventures el següent:
"S'estén
aquesta plana al llarg de 10 jornades i es diu Pamer, però conforme avança el
camí està deserta i no hi ha allà poblat ni es troba herba alguna, de manera
que convé que els vianants que van de pas portin amb si les vitualles. Tampoc
es topa amb cap animal pel gran fred i la molta alçada, ja que no podrien
trobar aliment. Encara que allà es cala foc, a causa de la grandíssima fredor
de la terra no brilla com llueix en els altres llocs ni té tanta força que
valgui per coure."
