150 quilòmetres – 4:15 hores de ruta.
Avui no ens cal
matinar, tenim l’etapa més curta del viatge. Fem un bon esmorzar “continental”
a l’hotel. El Ricard ens diu que li sembla que te febre.
Aprofitem per
anar fins una farmàcia per comprar unes crosses pel Marc i així també veiem una
mica el centre de Dushanbe. També ens acostem a un banc per canviar uns quants
euros per somnis tadjiks.
Grans
avingudes amb edificis moderns i d'altres més antics.
Ahir comentava el
fet de que tot el jovent universitari que ens trobàvem per la zona de l’hotel
anava vestida més o menys igual. Aquí teniu el rètol al mig del carrer que sembla
indicar com cal anar vestit.
Hem trobat les
crosses però també ens interessava una talonera per poder recolzar el peu a
terra. Com que això no ha estat possible n’improvisem una amb un parell de sabatilles
de rus de l’hotel i un tros de cinta americana que tot ho arregla.
El recorregut d’avui
serà la darrera etapa de muntanya que ens queda. Anirem fins el llac
Iskanderkul passant pel congost de Varzob i el túnel d’Anzob. El llac està
situat a uns 2.300 metres d’altitud a la zona de les muntanyes Fann, molt
coneguda pel turisme de muntanya i escalada del Tadjikistan. Es considerat un
dels més bonics de l’antiga Unió Soviètica. Te uns 5 quilòmetres de llarg per
3,5 d’ample i uns 80 metres de profunditat. Pren el seu nom d’Alexandre el Gran.
Al seu voltant hi ha més de cent pics d’entre 3.000 i 5.000 metres amb
fantàstiques formes punxegudes.
Entre una cosa i
l’altre al final sortim quasi a les dotze del migdia amb bon sol. Agafem una
amplia carretera amb direcció nord i de cop i volta ens trobem tots els cotxes
parats fent cua per pagar un peatge. Es la primera vegada en tot el viatge que
ens passa. Avancem entre els cotxes i al arribar a la finestra de pagament ens
diuen davant la nostre sorpresa que passem pel costat de la tanca que nosaltres
no paguem. Pensem que com que la moto es un vehicle poc habitual en aquestes
zones no el deuen tenir ni tarifat. Més endavant encara trobarem un parell de
peatges més amb la mateixa solució.
Seguim per la
carretera de peatge amb molt bon estat i entrem al congost de Varzob, on les
altes parets de les muntanyes es tanquen i quasi no deixen entrar la llum
solar.
El cel es posa
negre i comencen a caure gotes. Parem a posar-nos la roba impermeable però
afortunadament esquivem l’aigua. La pluja ha passat davant nostre ja que la
carretera esta ben molla.
Ara ens enfilem
muntanya amunt amb un no parar de revolts tancats que ens fan guanyar alçada
amb rapidesa i ens porten fins el túnel d’Anzob que connecta dues valls. El transit
de cotxes i camions es dens ja que es la via principal de comunicació de la
capital amb Khujand, ciutat important del nord del Tajikistan.
Ja teníem alguna
referencia d’aquest túnel però la realitat es molt pitjor de lo esperat.
Realment “un túnel del terror”. La veritat es que hem passat bastanta por durant
els seus cinc quilòmetres. Molt transit, camions a tota pastilla, sense
il·luminació interior, ni ventilació, ni
línies pintades al terra i les llums de les nostres motos que semblen una
espelma.
Ens posem en fila
índia mirant de no perdre contacte i tenint com a referencia la paret de la dreta
per anar en la línia recta.
Quan sortim parem
un moment per agafar aire i comentar la jugada. Lo bo es quant ens mirem i veiem que tenim les cares negres de la
pol·lució de dins el túnel. El Ricard es troba malament i ens cal anar més
tranquils.
Uns quilòmetres
més endavant deixem la carretera en una zona que sembla haver-hi unes mines i
agafem una pista de terra que ens portarà fins al llac.
Trobem un petit
nucli de cases amb petites parades on les dones venen diversos articles.
Estem arribant al final del viatge
i tinc que anar acabant la bossa de globus que vaig portar per regalar als
nens.
La pista comença
a pujar i està en bastant mal estat. El Ricard esta afectat per la febre i li
fallen les forces. Esta patint molt per arribar. Sort que ja falta poc.
Arribem a un coll
i quant ens disposem a baixar veiem al fons el llac.
Quan arribem al
llac ens trobem una tanca i un guàrdia que ens cobra un petit peatge per
accedir a la zona ja que es Parc Natural. Veiem unes quantes construccions a la
vora de l’aigua que semblen cases de vacances. Creiem que una d’elles pot ser
la nostra però ens diuen que encara ens falten tretze quilòmetres. Hem de donar
la volta a tot el llac i passar a la propera vall. El Ricard s´ho pren fatal.
Està realment fumut.
 |
| LES MUNTANYES ES DIBUIXEN SOBRE L'AIGUA |
La pista esta
molt seca i llisca bastant.
Quan acabem de donar
la volta al llac es apareix una fantàstica casa amb heliport i tot. Es la casa
d’estiueig del President del Tajikistan. Fem una foto de lluny per evitar
problemes.
Al final arribem
a l’altre vall i ens apareixen una sèrie de cases dedicades totalment a
l’agricultura i la ramaderia envoltades d’alts cims.
L’ultima casa de
la vall es la nostra casa d’hostes d'avui. El camí s'acaba aquí. Son les quatre de la tarda.
El Ricard tal com
baixa de la moto s’estira a dormir sense dinar. Avui el llits son uns
matalassos a terra però sempre amb la sensació d’estar nets.
Les golfes de la
casa es una amplia sala d’estar/menjador fins i tot amb un billar. A les taules
de menjar mai hi falta la fruita i uns plats de caramels. Es una tradició
d’aquests països.
Es tard i dinem
el pícnic. Avui tenim una variant, petit entrepà de mortadel·la, tomàquet i
cogombre amb poma de postres.
Aprofitem la
tarda per descansar, la zona no permet fer gaires coses més. Uns dormen, d’altres
juguen a billar i jo surto a caminar una estona. M’acosto al nucli principal de
cases i aprofito per fer unes quantes fotos d’aquest mon rural.
En un moment
donat arriba el moment d’anar a recollir els ramats. Surten de les cases uns
quants nois amb el seus burrets i ràpidament tornen amb els animals que tenien
pasturant per les rodalies.
Sopem arròs
bullit i un pebrot farcit de carn. Seguidament anem a dormir. El Ricard no ha
estat capaç d’aixecar-se ni a sopar.
