PAMIR - RUTA DE LA SEDA amb MOTO: DIA 8, MURGHAB

330 quilòmetres – 8:30 hores de ruta.

Al aixecar-nos ens equivoquem i ho fem una hora abans del previst, a les set tots drets. L’error te una explicació, el Tajikistan te una hora de diferencia amb el Kirguizistan, però no sabíem que aquesta regió al estar molt al est del país manté la mateixa hora.

Una dia més el temps es presenta esplèndid i sense un sol núvol.

Quan anem al pati del darrera de l’hotel ens trobem als cuiners fent la matança del dia al mig de la pols i el fum dels vehicles aparcats.

EL MARC ELS VOL AJUDAR.

Sortim a les nou del matí direcció a Khorog que es la capital de la regió autònoma del Gorno-Badakhshan i del districte de Shughnon. Té una població d’uns 30.000 habitants i està situada a 2.200 mts d’altitud a les muntanyes del Pamir a la confluència dels rius Ghund i Panj. Justament fa frontera amb l’Afganistan i destaquen les abundants i estètiques pollancredes que li ofereixen un aspecte bucòlic.

SORTIM DE MURGHAB.

Prenem la pista asfaltada amb força bon estat de la “Highway Pamir” que ens porta direcció sud, ens creuem molt de tant en tant amb algun vehicle i en aquesta ocasió la nostra sorprès serà evident.

Al mig de la pista ens trobem encara fumejant un tràiler carregat amb unes excavadores noves i que s’ha cremat. Fem les oportunes fotos i continuem.

Anem agafant alçada amb rapidesa ja que tornarem a passar un nou port de 4,300 metres. Ens esmunyim entre les valls amb els cims encara amb restes de neu i apunt per la que arribarà d’aquí pocs dies. Esgotem tota la roba d’abric que portem.

COM SEMPRE AMB EL DUBTE D'ON SERÀ LA SORTIDA DE LA VALL.

Ja que no trobem vehicles ni gent un bon ramat de tranquils iacs ens alegren la vista.

El tema dels colors de les muntanyes es un fet característic del Pamir. Constantment van variant les seves tonalitats i poden ser completament diferents amb les seves veïnes. En la següent foto podem veure un exemple de tres muntanyes i tres colors.

Durant un centenar de quilòmetres rodem per un altiplà increïble sempre sota el mateix guió, recte inacabable amb serralada de muntanyes al fons que creuem i nova recta amb serralada al fons, sembla el conte de mai acabar.

ELS COMPANYS JA SON LLUNY, VAN PER FEINA.

Al final d’una d’aquestes rectes fem una parada al trobar-nos una iurta de pastors i una petita edificació. Lo bo del cas es que la família viu a la iurta i a la edificació hi tanquen el ramat.

Al sentir el soroll de les motos surten de la iurta dos encantadors nanos que de moment semblen més pelats de fred que contents pels globus que els hi he donat.

Cal prestar molta atenció a la foto i veure on arriba la globalització i no ho dic pels meus globus sinó per on arriben els jerseis d’un senyor de Galicia.

A CONTINUAR LA CADÈNCIA PERFECTE. RECTA MÉS SERRALADA.

L’arribada d’un petit poble trenca la monotonia del paisatge i sempre hi ha un record pel personatge històric que va obrir aquestes vies de comunicació entre orient i occident fa centenars d’anys.

De tant en tant un llac d’aigües blaves contrasta amb les muntanyes de formes ben curioses que l’envolten.

M’agradaria us fixéssiu en la següent foto per demostrar-vos el que pot ser una pista plena de immensos guals que donen la sensació d’estar en unes autentiques “muntanyes russes”. Paro a fer la foto i si agafeu la referencia del primer pal de l’esquerra veureu que la línia de la pista d’on vinc queda a l’altura del seient de la moto.

L’asfalt s’acaba i la pista esta molt malmesa encara que particularment prefereixo una pista en aquestes condicions que una carretera asfaltada destrossada, la conducció es molt més dura i feixuga. Amb les motos de enduro/trail que portem a l’asfalt has d’anar esquivant tots els sotracs i a la pista pots anar molt més ràpid.

ES NOTA QUE ESTEM A MÉS DE 4.000 METRES.

Anem pujant per anar a buscar el port més alt del dia, el Natzatos Pass de 4.314 metres d’altitud, el més alt que ens queda del viatge.

ESTEM A PUNT DE FER EL CIM.

La fresca es destacable tot i el bon dia que fa. L’aigua que baixa pels rierols comença a glaçar-se.

A la baixada comença la desfilada de camions xinesos, majoritàriament de la marca Shacman de la qual desconeixia la seva existència. En la primera foto un d’ells reparant les habituals averies que pateixen per les condicions de les pistes per on transiten i la segona tot i que no te la millor qualitat es per mostrar en primer terme la quantitat de rocs que conformen la pista i que han de suportar.

Més endavant arriba l’hora dels ciclistes que guanyen per quantitat com a principals aventurers de la ruta i fins i tot ens trobem un caminador fent la ruta amb la gran motxilla penjada de l’esquena. Increïble la força de voluntat que cal tenir.

Aprofitem una amplia esplanada al costat del riu per parar una estona, omplir els dipòsits de benzina i dinar. Com que toca pícnic tenim el menú ja habitual d’aquestes ocasions però avui hi afegim unes patates bullides.

Reprenem la marxa per una pista al costat d’un riu i ràpidament canvia el paisatge. Com que anem direcció sud i perdent alçada comencem a trobar-nos amb la vegetació que fa dies havíem abandonat. El terreny ja no es tant erm i àrid i petites zones de conreu ens animen la vista amb el color verd oblidat dels primers dies de viatge. Bedolls, pollancres i eucaliptus seran els nous companys de viatge per uns dies.

La pista tornar a estar asfaltada.

El riu te aquell color tèrbol entre blau i verd de les aigües que venen de les glaceres.

Ens trobem un parell de controls de fronteres amb l’habitual procés de presentar passaports, visats e inscripció en el llistat de viatgers. Sinó ho fem no es aixequen la barrera.

Passem al costat d’una muntanya on veiem com es despenja la seva glacera.

Fem una parada en un lloc encantador amb un pont de fusta sobre el riu i una família fent el te amb pastes després d’una jornada carregant palla al camió. Ens ofereixen compartir el berenar. Els dos fills petits gaudeixen de pujar i fer-se fotos d’alt la moto.

Ja falta menys per arribar a Khorog.

Arribem a l’hotel i els nostres fans ja ens esperen. Hem baixat fins els 2.200 metres d’altitud.

La meva moto segueix perdent oli i cal trobar una solució perquè m’està deixant la roba per llençar. Decidim que demà agafaré la moto de reserva.

L’hotel està força be, amb habitacions amplies i còmodes, ens hi trobem instal·lats altra gent que fan la ruta amb moto, bicicleta i 4x4. Te wifi, però en aquest cas es de pagament, 1,20€ al canvi per persona. No tenim connexió a Facebook, ens diuen que esta prohibit al Tajikistan, però el mateix recepcionista ens diu que ens baixem un programa de connexió segura a internet i que fa com si el teu mòbil estigues a casa i es salta les restriccions que puguis tenir al lloc on realment ets. Funciona ràpidament.

Fem temps per sopar. Els telèfons treuen fum.

Al sortir per anar a sopar ens trobem una noia amb moto que va sola fent la ruta i busca lloc per dormir, admirable,. El nostre petit hotel esta ple.

Anem a sopar a un restaurant indi de cert nivell a recuperar les forces després d’uns dies de menges més frugals al altiplà del Pamir. Ho acompanyem amb cervesa i aigua de la terra i vi d’importació. Paguem uns 17,-€ per persona.