DIA 7, KARAKUL LAKE - MURGHAB.

140 quilòmetres – 4:00 hores de ruta.

No he dormit gaire bé, m´he despertat diverses vegades i amb la boca molt seca, com una sola de sabata, diuen que es un símptoma més de l’altitud en la que estem. En prenc la dosis d’Aspirina granulada del dia tot i que la sensació d’ahir de cap tèrbol ja no la tinc.

Com que vàrem anar a dormir molt aviat avui a quarts de set tots estem drets i al treure el cap al pati tenim la gran sorpresa del viatge. Durant la nit ha nevat i ho tenim tot blanc, les motos, els cotxes, el terra, les teulades i les muntanyes que ens envolten i a sobre fa un sol fantàstic.

LES TRES PORTES DEL FONS SON ELS LAVABOS I DUTXES.

 

 

Ahir per curiositat vaig deixar un termòmetre penjat del manillar de la moto, marca 5 graus sota zero però amb el sol la temperatura puja ràpidament i la neu es fon amb rapidesa.

 

 

L’etapa d’avui es la més curta del viatge per lo que tenim temps per gaudir del paisatge i fer fotos a dojo. Estem a la part més autèntica del Pamir, la barreja de colors del llac amb la neu i les muntanyes es espectacular. Us deixo una petita mostra.

HA PASSAT QUASI UNA HORA I LA NEU VA MINVANT.

Esmorzem els ous pertinents de cada dia i abans de marxar decidim amb la Tatiana de baixar la pressió dels neumàtics. Fins ara els portàvem a 2 quilos per evitar punxades i els deixem a 1,5 per anar més còmodes, ja que avui hi han llargs trams de pista molt ondulada. 

Abans de marxar ens fem una darrera foto de grup, la neu ja no es nota a la carretera. De totes formes avui creuarem el port més alt de tot el viatge i el que li dóna el títol a la Highway Pamir de ser la segona carretera més alta del mon, el Akbajtal Pass a 4.655 metres d’altitud i ens preocupa com ens el podem trobar si allà també ha nevat.

MARXEM PER AQUESTA CARRETERA ASFALTADA PER POCA ESTONA.

Anem vorejant el llac i no podem parar de fer fotos.

LA FRONTERA XINESA SEMPRE A LA NOSTRA ESQUERRA.

Durant quilòmetres i quilometres no trobem cap més vehicle, persona ni animal, la sensació de soledat es fa evident en la immensitat d’aquest terreny erm i àrid. Us explico una anècdota que em va passar. 

En un moment donat paro a fer unes fotos i em quedo endarrerit, quant torno a posar-me en marxa ja no veig ni rastre de la resta del grup, accelero fort per recuperar terreny però no aconsegueixo atrapar-los. No hi ha altre pista i es impossible perdre’s però tot i això començo a dubtar de si m’he perdut, una sensació rara em corre pel cos. Sento una mena d’angoixa i em pregunto que faig jo sol al mig d’aquella immensitat de terreny, i si ara caic o tinc una averia?. Afortunadament al cap d’una estona vaig contactar amb ells però encara avui recordo aquelles sensacions que em va transmetre el estar sol al mig d’aquell paisatge més aviat llunàtic. 

 

S’acaba l’asfalt i entrem amb una pista de terra ampla però molt ondulada, em recorda la “uralita” per tots coneguda. Es fa molt feixuc conduir-hi i aviat trobarem solucions.

LA SOLUCIÓ ES UNA PISTA PARAL·LELA.

UN ALTRE POSSIBILITAT ES ENTRAR A LA LLERA DEL RIU ON SI VEU UNA MOTO.

LES AMPLADES DELS RIUS SON ESPECTACULARS.

Anem agafant alçada i afortunadament sembla que en aquesta zona no hi ha nevat per lo que ens facilitarà el pas pel port més alt del viatge. La pista comença a serpentejar.

MIREM ENDARRERE I LA SOLITUD ES ACLAPARADORA.

El rètol ens avisa que hem arribat al cim de la nostra aventura. 4.655 metres.

No ho podem celebrar com cal, el Joan acaba de punxar just dalt del port. Un tros de ferro li ha destrossat el neumàtic. Hem d’esperar una estona a que arribi l’assistència, mentre passa pel coll un dels tràilers que els propers dies seran els nostres habituals companys de viatge. Per sort el sol escalfa i no fa vent el que ens fa l’espera més còmoda.

 Per fer temps el Carles i jo caminem muntanya amunt, tot i que el calçat i la roba no es la més adequada. Arribem als 4.683 metres i fem una foto del camí que ara seguirem.

Des de d’alt veiem que ja ha arribat l’assistència i es disposen a canviar la roda. També decidim tornar a inflar les rodes a 2 quilos per evitar punxades, però això ens maltracta la ronyonada. 

Entre l’espera i la reparació hem perdut una hora. Reprenem la marxa direcció a Murghab destí final del dia. Quan som a baix del port la vall s’eixampla una vegada més i rodem de nou per un altiplà de rectes inacabables, i al costat esquerra el riu , els pals de la llum i la frontera xinesa. La pista tornar a deixar pas a l’asfalt, es nota que estem arribant a Murghab.

Murghab és la capital del districte de les muntanyes del Pamir a la regió autònoma de Gorno-Badakhshan però no deixa de ser un petit poble de muntanya d’uns 4.000 habitants, es tracta de l'única ciutat significativa a la meitat oriental d’aquesta regió. És la ciutat més alta del Tajikistan i de l'antiga Unió Soviètica a 3.650 metres sobre el nivell del mar. La majoria dels seus habitants són d'ètnia kirguís. Es troba a la cruïlla de la carretera del Pamir que connecta Kirguizistan i Afganistan i la carretera principal que uneix Tadjikistan amb la Xina pel pas de Kulma.

VEIEM UNES PRIMERES CASES DE PASTORS.

ELS TÍPICS ARCS DE BENVINGUDA I LES CASES DE MURGHAB AL FONS.

En la següent foto es pot veure al fons com per l’esquerra s’incorpora a la carretera un tràiler articulat. Es un camió xines que arriba del Kulma Pass (4.363 metres) on hi ha la frontera Xina. Segons sembla actualment aquesta carretera esta tancada als estrangers i es per on arriben quantitat de camions xinesos que porten mercaderies cap aquesta zona del sud de l’Àsia central a països com Tajikistan, Afganistan, Uzbekistan etc..

A partir d’ara seran els nostres companys de viatge com ja havia comentat anteriorment. 

  

   

COM QUE VAN SOBRATS DE TERRENY ELS CARRERS SON AMPLES.

Arribem a l’hotel. Les parets de l’habitació no son gaire rectes i la dutxa com que no fa la mida adient pel seu lloc ho solucionen de la manera més simple i fàcil, però no la més estètica, i això que ens han ofert les habitacions amb bany inclòs per les que hem pagat un suplement de 11,-€.

 

Com que es una hora prudent decidim aprofitar que tenen restaurant per ampliar una mica l’oferta del pícnic del dia. 

Demanem “plov”, plat molt típic de la zona amb base d’arròs, carn i sobre tot pastanaga. Aquest plat el repetirem alguns dies més a l’hora de dinar. Veiem que tenen vi i en demanem una ampolla que resulta ser un vi dolç de postres. Paguem 5,-€ x persona, vi inclòs.

Després de dinar ens trobem al patí del hotel a un austríac i un holandès que ahir vàrem deixar enrere amb una averia que han pogut solucionar. També hi veiem un grup de tres homes i dues dones molt arreglats que van filmant amb els mòbils totes les explicacions del responsable de l’hotel. El cap del grup s’acosta al Carles i xerren una estona. Després ens explica que se li ha presentat com un dels secretaris del Ministeri d’Educació del Tajikistan que estava de visita a la zona i que s’interessava per la nostra aventura així com per l’opinió de com ell veia el país. Ah!! van sopar a l’hotel, de ben segur era el millor de Murghab, i l’únic.

A l’hotel ens diuen que no tindran llum fins les 6 de la tarda i la tancaran a les 10, que si ens volem dutxar amb aigua calenta caldrà fer-ho dins aquelles hores. Aquesta circumstància, donat el lloc i la situació ens fa pensar que deu ser l’horari habitual que els hi donen llum i la resta del dia viuen de la claror del sol. Durant tot el viatge ens hem adonat que a partir de les sis del mati quant clareja la gent ja surt a fer vida al carrer i al moment que es fa fosc els carrers es queden vuits i això ara que fa bon temps i no fa fred.

Fem temps i anem a donar una volta pel poble. Primer veiem una benzinera autentica mostra de com es viu per aquí. L’austríac i l’holandès no tenen més remei que utilitzar els seus serveis, nosaltres afortunadament a l’assistència portem suficient benzina per no fer-ho.

Continuem fins al basar, pel camí trobem una moto habilitada per portar una bona carrega.

Al arribar al basar el trobem amb la majoria de llocs tancats, l’hora bona es el matí. Destaca un cop més com reutilitzen els containers per tot el que un es pugui imaginar.

Tot i que ja som al Tajikistan cal recordar que a Murghab els habitants son de majoria kirguís com ens ho demostra aquest home amb el barret típic d’aquest ètnia.

Més endavant ens trobem, i a partir d’ara en veurem alguns altres, un cotxe que pren part en el Tajik Rally. Ens expliquem que es una prova no competitiva i solidaria, que en 25 dies han d’anar des de Munich (Alemanya) a Dushanbe, capital del Tajikistan, lo més carregats possible de material i amb un cotxe vell ja que al arribar tot s’entrega a Càritas. 

Es l’hora de sortir els nanos de l’escola, una vegada més ens crida l’atenció el seu vestuari i més en un lloc tant perdut com aquest. Parlem amb ells ja que tenen nocions d’anglès i els hi diem que som de Barcelona i com sempre la seva resposta es “Messi” “Messi”i ràpidament ens demostren de quin equip son. En deixo constància.

Voldria aprofitar l’ocasió per fer una reflexió personal.

Durant el viatge hem vist que els nanos i alguns joves porten la samarreta del Barça contra la de qualsevol altre equip en una proporció sense por d’equivocar-me de com a mínim 10 a 1. Es bestial i un orgull per un “culé” com jo, i això m’ha fet pensar que per molt car que sigui tindre a Messi en el nostre equip es molt superior el retorn mediàtic i d’estima que ens ha donat fora de casa nostra. No te preu.

Sopem a l’hotel i ens ofereixen hamburgueses de iac, es una carn bastant més forta de gust que la vedella.

Avui no esperàvem tenir wifi i al vespre n’hi ha hagut una estona. Hem pogut enviar uns quants Whatsapp abans d’anar a dormir. 

Cap símptoma de “mal d’alçada” però continuem amb l’aspirina preventiva. Demà tornarem a circular per sobre els 4.000 metres.