385 quilòmetres – 8:45 hores de ruta.
El Ricard una
vegada més ens fa aixecar-nos una hora abans del previst, li tindrem que
regalar un rellotge. Son les 6 del matí i ja està sortint el sol.
Esmorzem ous
ferrats i frankfurts. Demanem llet per acompanyar el te i per primera vegada
ens la porten condensada.
Avui el camí ens
portarà fins a Dushanbe, és la capital i ciutat més gran de Tadjikistan.
Te més de mig milió d'habitants. Dushanbe significa dilluns en la llengua persa. Es diu així perquè
originàriament tenia un mercat popular aquest dia. Fins 1929, la ciutat era
coneguda a Rússia com Dushanbe, i de 1929 a 1961 com Stalinabad.
La Chantal segueix
el nostre camí, ja te la moto carregada amb tota la seva intendència.
En el suport de plàstic
de la llum hi porta, donant-li ànims, la signatura del campió mundial de MotoGP
l’any 2006, l’estatunidenc Nicky Hayden amb qui va coincidir a Tailàndia.
Els nens també
matinen, sempre amb el somriure apunt.
Les nostres motos
son una gran atracció per ells. Els “culés” ben d’hora comencen a lluir les
seves camisetes blau i granes. Que no pari la festa.
Avui tenim dues alternatives de ruta per fer i s’obre
un gran debat per triar quina es la millor. La ruta del nord es l’original de
la “Pamir Highway” però per informacions rebudes, tot i gaudir de millor
paisatge i tenir cent quilòmetres menys, està en pitjors condicions. La ruta
sud tot al contrari. Votem democràticament i com que som sis doncs passa el que
era previsible, empatem a tres. Discutim una mica el tema i com que ja no ens
fan por les pistes en mal estat preferim gaudir de paisatge i fer cent
quilòmetres menys pel que decidim per majoria fer la ruta del nord.
Sortint de la casa d’hostes ho tenim fàcil, a
l’esquerra pel sud i a la dreta pel nord. Preparem al mig del carrer les motos
i el cotxe d’assistència i en aquest moment el propietari de la casa on hem
dormit i alguns veïns curiosos ens diuen que la ruta nord esta tallada al
transit per obres de millora. Veiem un policia municipal i ens adrecem a
preguntar-li. La seva resposta es la mateixa, la ruta nord esta tallada.
Després de tanta discussió les autoritats locals ens resolen el dilema.
Mentre ens preparem per marxar passa un grup de
militars per començar la ronda de vigilància de la frontera.
Fer la ruta sud comporta continuar els primers cent
quilòmetres per la mateixa vall del riu Panj que vàrem fer durant tot el dia
d’ahir.
 |
| ELS PRIMERS QUILÒMETRES DE PISTA ESTAN EN BASTANT MAL ESTAT. |
A partir del quilòmetre vint-i-cinc l’asfalt es
relativament recent i podem augmentar el ritme. A l'esquerra es veu clarament el corriol de la part afganesa.
 |
| SEGUIM VEIENT GRUPS DE CASES A L'ALTRE LLERA DEL RIU. |
Les recurrents escultures dedicades a les
cabres de raça Marco Polo.
Constants patrulles de l’exercit pel
voral de la pista.
La policia afganesa també es deixa veure.
 |
| ZONA HABITADA ES IGUAL A NENS CAMÍ DE L'ESCOLA. |
De sobte ens trobem que la pista asfaltada ha
desaparegut engolida per una riuada.
Hi ha un pas alternatiu i quan fem el revolt trobem
un camió que s’ha despenjat pel marge.
Parem a fer fotos i ens interessem pels dos xofers
que pacientment esperen a l’ombra de la cabina. Ens diuen que ja han avisat i
que no precisen ajuda. Reprenem la marxa.
La vall es va obrint poc a poc i la pista
s’eixampla ben asfaltada. Es com una alenada d’aire fresc. Més endavant comencem
a trobar quantitat de camions i excavadores que estan construint la nova
carretera. Ho fa una empresa mixta xinesa-japonesa. De cop i volta la carretera
esta tallada per obres i ens desvien per uns camins. El Carles punxa de nou la
roda del darrera. Un altre clau ens ha fet la guitza.
Com que ens havíem quedat tots dos al darrera fent
fotos, els companys no se’n adonen de la incidència. Ens quedem sols. Ara cal
esperar a l’assistència.
Al cap de vint minuts arriben i en quinze minuts
més tenim la roda canviada per una de recanvi que portem.
Ara cal tirar fort, no podem perdre més temps. Però
les obres continuen i ens enfilem cap un port de muntanya on l’obra que estan
fent es faraònica. Passem entre camions i màquines que deixen un pam de pols a
terra que ens dificulta la conducció, la visió i la respiració. Arribant a dalt
del coll ens paren uns vigilants de l’obra i ens diuen que la carretera
l’acaben de tallar per fer unes explosions amb dinamita. Discutim, els diem que
tenim pressa, que els companys han passat i els perdrem, però arriba un encarregat
xinès que ràpidament ens deixa clar que allà no es mou ningú. Ens diuen deu
minuts que evidentment es transformen en mitja hora.
Entre la punxada i la dinamita hem perdut una hora.
Cal tornar a donar gas amb força. La pista està llisa i preparada per asfaltar el
que ens permet un ritme molt alt. De cop al mig d’una llarga recta i al voltant
d’unes cases veiem a la nostra esquerra un grup de gent, del mig d’ells surten
els companys i ens criden, pensem que han decidit esperar-nos, però no, resulta
que el Marc ha tingut un accident. En plena recta un cotxe ha decidit girar a
l’esquerra sense posar els intermitents al moment que el Marc l’avançava i han col·lisionat.
Afortunadament no ha estat un impacte frontal sinó que el cotxe
li ha tancat la trajectòria i l’ ha tirat a terra. El lateral del cotxe ha
quedat ben abonyegat.
El Marc es queixa del peu dret que li ha quedat
entre la moto i el cotxe, on ha rebut tot l’impacte. Per la resta del cos algun
petit cop d’anar per terra però poca cosa més.
Tothom hi diu la seva, arriba un policia local i
prefereix no intervenir. Aquí no hi ha assegurances que valguin i cal arribar a
un pacte en funció de com vagi la discussió.
Els semàfors evidentment no estan en marxa i
decidim esperar a que arribi l’assistència amb la Tatiana i el Jasper i que
siguin ells els que negociïn en rus.
Encara recordo la cara d’alegria i les abraçades
dels dos joves que portaven el cotxe quant els hi donem els diners. Setanta
euros per ells es com una mensualitat. En tenen per fer el cotxe nou.
Mentre estem aturats la Chantal ens ha subministrat
pomes i magranes que ha comprat a uns pagesos. Normalment aquests posen unes
galledes a les portes de les finques amb la seva fruita i la gent s’atura a comprar.
 |
| EL MARC ES FA PASSAR L'ENSURT AMB UNA BONA MAGRANA. |
Decidim carregar la moto del Marc al remolc i que
ell vagi amb el cotxe. Si pot aguantar fins a Dushanbe ja anirem a la clínica a
la capital.
Uns trenta quilòmetres més endavant trobem un altre
berenador semblant al d’ahir i decidim parar a menjar alguna cosa ràpida ja que
portem molt de retard.
El menú es amanida, plov i te. Si el dinar de
pícnic es sempre igual, als berenadors passa tres quarts de lo mateix. La
Chantal no vol dinar, no es troba be de la panxa i es posa a dormir en un banc
al nostre costat.
 |
| NO HA PERDUT LA GANA, ES BONA SENYAL. |
La Chantal para a fer benzina i precisa una eina que
porta molt amagada. Espera a la nostra assistència que li solucionarà ràpid el
problema. Nosaltres continuem i li desitgem molta sort. Ara ve carretera bona i
no podrà seguir el nostre ritme.
Un parell de controls de policia quasi seguits ens
acabem de destrossar la mitjana del dia. Fa sol i comencem a notar calor,
Dushanbe esta solament a uns 800 metres d’altitud. Aprofitem una parada de
begudes al voral de la carretera per prendre un refresc.
Ens acostem a la capital amb velocitats punta
superiors als 120 quilòmetres hora, anem al màxim per aquestes motos i les
relacions de canvi que portem.
La sensació al arribar a Dushanbe es la mateixa de
totes les grans ciutats d’aquestes repúbliques ex-soviètiques. Llargues i
amples avingudes, molts parcs i arbres i edificis de nova construcció d’aire
molt occidental. Ah!! veiem dues motos i no porten casc.
Tardem més de mitja hora en travessar la ciutat i
arribar a l’hotel. Son tres quarts de sis de la tarda. Devem estar a la zona
universitària ja que tot el jovent va amb camisa blanca i corbata i porta
llibres sota el braç. Avui dormirem com uns “senyors”, ens vàrem demanar un bon
hotelet per celebrar l’haver arribat fins aquí.
La gent de l’hotel es molt atenta i ens posen un
cotxe seu a la nostra disposició per portar al Marc fins una clínica privada.
El Ricard l’acompanya.
L’informe mèdic es el dit petit trencat, un altre dislocat
i un esquinç al turmell. Per la visita, la radiografia i un bon embenatge
compressiu li han cobrat trenta euros. Bon preu una vegada més.
 |
| EL MARC JA ESTA INSTAL·LAT A L'HABITACIÓ. |
Decidim sopar al jardí del hotel, Veiem un agradable
racó on estarem molt còmodes. Ens fem portar un bon sortit de pizzes i recuperem forces amb escreix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada