DIA 9, KHOROG - KALAI KHUMB.

250 quilòmetres de ruta – 8:15 hores de ruta

Fem un bon esmorzar al mateix hotel i preparem el canvi de la meva moto. Les KTM 690 tenen la possibilitat de diferents configuracions de suspensions en funció principalment de l’alçada del pilot. En el nostre cas portem quatre motos amb configuració per “pivots” i dues per “bases”. Fins ara jo he portat una de les motos baixes i al treure del remolc la de substitució veiem que es de configuració alta. Com que el Marc tot i la seva alçada portava l’altra baixa, me la cedeix i ell agafa la nova que hi anirà mes còmode.

Ni recorreguts tres-cents metres, el Carles va a canviar de marxa i no troba la palanca de canvi. L’ha perdut. Salta de la moto i recula caminant fins que la veu al mig de la carretera. Torna fins l’hotel amb una marxa sense poder canviar i encara troba l’assistència recollint coses que li posen un cargol nou.

Esperant el Carles,  gaudim una estona de la zona del mercat de Khorog en plena efervescència tot i lo d’hora que es. Cal tenir en compte que al límit de la ciutat hi ha la frontera afganesa i això comporta molt moviment de gent d’aquest país.

 

Els carrers estan plens de petites furgonetes, sempre atapeïdes de gent, que son el mitjà públic de transport.

  

Banderes i pancartes commemoren el 25 aniversari de la independència del país de l’antiga U.R.S.S. 

Busqueu i trobareu el “culé” de torn que mai hi falta.

Reprenem la marxa tot junts. Tant aviat deixem el nucli urbà enfilem una carretera amb bones condicions, fins i tot te la línia discontinua pintada, que ràpidament s’encaixona en la vall del riu Panj que fa de frontera natural entre el Tajikistan i l’Afganistan.

Per primera vegada veiem a la nostra esquerra territori afganès amb altes parets de pedra que es precipitem sobre el riu. Avui durant els 250 quilòmetres de ruta no sortirem d’aquesta vall envoltats de cims d’entre 4.000 i 5.000 metres. Al mig el riu, a la dreta la nostra pista i a l’esquerra l’Afganistan amb un corriol que segueix el riu i comunica petits llocs habitats dedicats a l’agricultura com veurem en posteriors fotos.

ENCARA PODEM VEURE RESTES DE NEU A D'ALTS DELS CIMS.

 

EL CESC AMB UNES NENES APUNT PER ANAR A L'ESCOLA.

A la que s’estreny la vall veiem les primeres edificacions de pagesos i pastors a l’Afganistan situades al ben mig del no res. Per fer la segona foto hem utilitzat zoom i veiem les característiques d’aquestes edificacions que no tenen res a veure amb el que hem vist fins ara, desapareixen les iurtes i apareixen tendes que semblen com les de l’exercit i les edificacions son de pedra i fang..

SEGUIM COL·LECCIONANT ARCS DE BENVINGUDA.

De tant en tant al mig del rocam de les muntanyes que anem passant apareix una taca verda de vegetació semblant a un oasis al mig del desert. Sobre el primer marge de l’esquerra s’intueix el corriol afganès.

Les muntanyes semblen tallades a pic i pala i ens mostren de nou un esplèndid ventall de colors.

La pista es torna a malmetre degut a les esllavissades, la neu i la pluja. La barreja de sotracs i trossos de quitrà ens fa dura la conducció. A vegades sembla un autèntic camí de cabres.

De sobte veiem a la pista afganesa un parell de 4x4 moderns i per la zona on estan aparcats tot de pedres pintades blanques. Fem unes fotos i al ampliar-les veiem que estan retolats amb les lletres FSD i un adhesiu vermell que diu “mine”. Més tard ens informarem que es tracta de la Fundació Suïssa per l’Acció contra les Mines. Organització internacional dedicada a localitzar i destruir les mines col·locades en zones de conflicte i així ajudar a crear condicions favorables per la reconstrucció i el desenvolupament dels països en guerra.

S’acosta l’hora de dinar i en un d’aquests petits oasis que anem trobant hi veiem un autèntic berenador com els que hi havia pels nostres pobles quant érem petits. Una font d’aigua clara que baixa de les muntanyes on ens refresquem, una zona d’arbres amb taules per menjar, una petita cuina on fan un gustós “plov” i una bassa plena d’aigua. Quin millor lloc per tenir l’excusa de saltar-nos la dieta del pícnic.

EL "PLOV" ESTA REALMENT PER LLEPAR-SE ELS DITS.

L’assistència tarda en arribar i decidim dinar sols per guanyar temps. Aprofitem l’ocasió per celebrar el vint-i-set aniversari del Carles i brindem amb te, l’única beguda que tenim a ma per fer-ho. La foto familiar de pare i fill per enviar-li a la mare es inevitable.

 

Aquesta es una zona molt més musulmana i molt militaritzada. Aquí es produeixen uns parell de fets curiosos. Darrera nostre hi ha una taula amb quatre soldats dinant amb els seus “kalashnikov” descansant en una cadira. Nosaltres tenim els cascos sobre la paret de la bassa i el Carles hi porta posada la GoPro. Quan portem una bona estona es fixen amb la maquina i ens avisen dient-nos que la tanquem i la girem per no filmar-los. Evidentment està tancada des de que hem arribat. 

Més tard li demanem a la noia que serveix les taules que si es fa una foto amb nosaltres, ràpidament es mira els soldats demanant autorització fet que li deneguen. Al final l’únic que aconseguim es que ens faci la foto de tots nosaltres a la taula.

A l’hora de marxar aconseguim fer una foto “robada” de la cuinera i la cambrera fotògrafa. Tot i les restriccions, també està enganxada al mòbil.

Després de molta estona arriba l’assistència i ens diuen que venen amb retard ja que s’han trobat a la noia que ahir al vespre buscava lloc per dormir, amb la roda del davant punxada i l’han ajudat a reparar.

No podem perdre més temps i continuem per la pista direcció a Kalai Khumb.

ENS SEGUIM CREUANT AMB TRÀILERS XINESOS.

Trobem tres o quatre ponts moderns amb els corresponents controls fronteres que faciliten el pas del riu i la comunicació a la gent dels dos països.

Com que anem perdent alçada cada vegada veiem més zones habitades i de conreu al costat afganes. 

ALGUNES CASES BEN ENFILADES A LES PARETS DE LES MUNTANYES.

 Ens crida la curiositat la diferencia de construccions, cultius, vehicles i formes de vestir que es dona entre una costat i l’altre del riu o sigui la diferencia cultural tant evident entre dos països que es toquen. Ho podem veure en aquestes dos fotos següents que hem aproximat per veure-les amb detall.

Els nens ja van amb vestits típics musulmans, encara que algun se’n escapa per portar de nou una samarreta del nostre Barça. També veiem una moto, que sembla portar gallines, vehicle gens habitual al Tajjikistan i de ben segur el millor per moure’s per aquests corriols.

En aquesta altra es veu a les nenes de ben joves vestides fins el peus i el cap tapat amb un mocador.

Uns quilòmetres més endavant hi ha un altre zona amb camps de color verd que arriben fins la llera del riu. Si prestem atenció hi veiem unes dones recollint fruits o fulles, no ho sabem molt be. Fem un altre foto ampliant el zoom i quant la mirem ens assalta un gran dubte. Que estan collint aquestes dones? 

 

No volem especular però solament recordar que malauradament l’Afganistan es el primer productor mundial d’opi i quant preparava el viatge vaig llegir que la pressió que feien els talibans aquests darrers anys a gran part del país per fer-se amb el control d’aquesta droga havia produït que els afganesos busquessin la sortida cap el nord del país o sigui per la zona que estem transitant, fins i tot aquell article esmentava la perillositat de bandes incontrolades per la pista on estem passant. Auguris que afortunadament podem dir han estat totalment falsos o al menys no els hem vist ni detectat.

Si que es veritat que durant tot el dia hem anat trobant patrulles de l’exercit tadjik formades per uns sis soldats caminant amunt i avall pel voral de la pista i armats del habitual “kalashnikov”. En una parada per reagrupar-nos ho fem davant una petit caserna i ràpidament surt un soldat de la guàrdia a saludar-nos.

   

 

Arribem a Kalai Khumb i ens aturem per buscar l’adreça de l’hotel. Demà arribarem a Dushanbe, la capital del Tajikistan.

 

S’aproximen un parell de nanos i ens faciliten la bona direcció, un d’ells sembla realment que s'hagi vestit per donar-nos la benvinguda. Ens mostra orgullós l’escut que llueix en aquest cas sobre la samarreta de les quatre barres. Es inaudit. Surten com els cargols després d’una bona pluja. Cada cop estic més convençut del comentari que vaig escriure fa uns dies sobre el que representa Messi pel Barça i Catalunya.

La família de la casa d’hostes ja ens esperen. Es una casa humil però ens sentim ben acollits.

PATI CENTRAL DE LA CASA.

LA ZONA DE LA TELE AMB ELS FILLS DE LA CASA I EL JOAN DESCANSANT.

Avui em toca habitació quàdruple, com sempre plena de catifes i amb unes bones flassades per no passar fred. Una de les recomanacions a l’hora de fer la maleta era portar un sac de dormir, no pel fred, que roba mai en falta, sinó com a mida de higiene segons com poguéssim trobar els llits i la veritat es que he tornat a casa sense obrir els sac. Queda tot dit.

 

Com que tenim temps fins l’hora de sopar ens acostem a l’hotel principal del poble que tenen wifi i fem una cervesa. 

Paga el Carles que avui es el seu aniversari.

Pel carrer trobem a una dona que ha sortit a buscar la carn del sopar.

 

 

Fem una foto de record en un dels innumerables cartells i pancartes amb la foto del president de la República del Tajikistan commemorant els 25 anys de la independència.

Quan estem aparcant les motos a la porta de la casa d’hostes arriba la noia que va sola amb moto i li oferim la possibilitat de sopar i dormir al mateix lloc que nosaltres i així fer-nos companyia mútuament. Avui si que queda alguna habitació. No dubte en acceptar l’oferiment.

La seva historia es d’aquelles que als autèntics “motards” ens posa la pell de gallina i ens fa frisar les dents.

Es diu Chantal Simons, te 27 anys i es holandesa. El seu pare sempre ha anat amb moto i de ben petita ella ha compartit aquesta afició amb ell. Acabats els estudis decideix sortir a treballar a l’estranger i marxa a Austràlia. L’any passat els seus pares la van anar a veure i amb el pare decideixen llogar dues motos i donar la volta a Austràlia. Acabada la ruta els pares tornen a Holanda i ella encisada encara pel viatge que acaba de fer pren la decisió de fer la seva “gran aventura”. Es compra una moto de segona mà adient a les seves característiques, una petita Yamaha XT 250 cc de motor indestructible, i la prepara a consciencia.  El gran repte es anar sola des de Austràlia fins Holanda. Durant un any travessarà tres continents, Austràlia, Àsia i Europa i tot això amb un pressupost de 12.000,-€ dels quals 3.000,-€ se’ls ha gastat per entrar a la Xina que es caríssim i difícil de poder-ho fer. Fins avui ha recorregut Austràlia, Timor, Indonesia, Malàisia, Tailàndia; Cambodja, Myanmar, Índia, Nepal, Xina, Kirguizistan i avui som al Tajikistan. Demà més, Uzbekistan, Turkmenistan, Iran.........

En aquests moment porta nou mesos de viatge i ens explica un munt d’anècdotes que son per fer-ne un llibre. El seu Facebook treu foc. Us recomano li doneu una ullada, es per treure’s el barret.

En un moment donat ens hi dedica unes paraules: “One group of Spanish Enduro Riders. The group invited me to stay and have dinner together. It was a good night”. Alguna així com “Un grup de pilots de enduro espanyols. El grup em va convidar a quedar-me i sopar junts. Va ser una bona nit”.

No puc estar-me’n de demanar-li una foto amb ella. Serà un gran record. Es d’admirar la seva valentia i voluntat per assolir el repte que s’ha proposat. Endavant Chantal i molta sort.