DIA 11, DUSHANBE - ISKANDERKUL LAKE.

150 quilòmetres – 4:15 hores de ruta.

Avui no ens cal matinar, tenim l’etapa més curta del viatge. Fem un bon esmorzar “continental” a l’hotel. El Ricard ens diu que li sembla que te febre.

Aprofitem per anar fins una farmàcia per comprar unes crosses pel Marc i així també veiem una mica el centre de Dushanbe. També ens acostem a un banc per canviar uns quants euros per somnis tadjiks.

Grans avingudes amb edificis moderns i d'altres més antics.

 

Ahir comentava el fet de que tot el jovent universitari que ens trobàvem per la zona de l’hotel anava vestida més o menys igual. Aquí teniu el rètol al mig del carrer que sembla indicar com cal anar vestit.

Hem trobat les crosses però també ens interessava una talonera per poder recolzar el peu a terra. Com que això no ha estat possible n’improvisem una amb un parell de sabatilles de rus de l’hotel i un tros de cinta americana que tot ho arregla. 

El recorregut d’avui serà la darrera etapa de muntanya que ens queda. Anirem fins el llac Iskanderkul passant pel congost de Varzob i el túnel d’Anzob. El llac està situat a uns 2.300 metres d’altitud a la zona de les muntanyes Fann, molt coneguda pel turisme de muntanya i escalada del Tadjikistan. Es considerat un dels més bonics de l’antiga Unió Soviètica. Te uns 5 quilòmetres de llarg per 3,5 d’ample i uns 80 metres de profunditat. Pren el seu nom d’Alexandre el Gran. Al seu voltant hi ha més de cent pics d’entre 3.000 i 5.000 metres amb fantàstiques formes punxegudes.

Entre una cosa i l’altre al final sortim quasi a les dotze del migdia amb bon sol. Agafem una amplia carretera amb direcció nord i de cop i volta ens trobem tots els cotxes parats fent cua per pagar un peatge. Es la primera vegada en tot el viatge que ens passa. Avancem entre els cotxes i al arribar a la finestra de pagament ens diuen davant la nostre sorpresa que passem pel costat de la tanca que nosaltres no paguem. Pensem que com que la moto es un vehicle poc habitual en aquestes zones no el deuen tenir ni tarifat. Més endavant encara trobarem un parell de peatges més amb la mateixa solució.

Seguim per la carretera de peatge amb molt bon estat i entrem al congost de Varzob, on les altes parets de les muntanyes es tanquen i quasi no deixen entrar la llum solar.

El cel es posa negre i comencen a caure gotes. Parem a posar-nos la roba impermeable però afortunadament esquivem l’aigua. La pluja ha passat davant nostre ja que la carretera esta ben molla. 

Ara ens enfilem muntanya amunt amb un no parar de revolts tancats que ens fan guanyar alçada amb rapidesa i ens porten fins el túnel d’Anzob que connecta dues valls. El transit de cotxes i camions es dens ja que es la via principal de comunicació de la capital amb Khujand, ciutat important del nord del Tajikistan.

Ja teníem alguna referencia d’aquest túnel però la realitat es molt pitjor de lo esperat. Realment “un túnel del terror”. La veritat es que hem passat bastanta por durant els seus cinc quilòmetres. Molt transit, camions a tota pastilla, sense il·luminació  interior, ni ventilació, ni línies pintades al terra i les llums de les nostres motos que semblen una espelma.

Ens posem en fila índia mirant de no perdre contacte i tenint com a referencia la paret de la dreta per anar en la línia recta.

Quan sortim parem un moment per agafar aire i comentar la jugada. Lo bo es quant ens mirem  i veiem que tenim les cares negres de la pol·lució de dins el túnel. El Ricard es troba malament i ens cal anar més tranquils.

Uns quilòmetres més endavant deixem la carretera en una zona que sembla haver-hi unes mines i agafem una pista de terra que ens portarà fins al llac.

Trobem un petit nucli de cases amb petites parades on les dones venen diversos articles.

 

Estem arribant al final del viatge i tinc que anar acabant la bossa de globus que vaig portar per regalar als nens.

La pista comença a pujar i està en bastant mal estat. El Ricard esta afectat per la febre i li fallen les forces. Esta patint molt per arribar. Sort que ja falta poc.

Arribem a un coll i quant ens disposem a baixar veiem al fons el llac.

Quan arribem al llac ens trobem una tanca i un guàrdia que ens cobra un petit peatge per accedir a la zona ja que es Parc Natural. Veiem unes quantes construccions a la vora de l’aigua que semblen cases de vacances. Creiem que una d’elles pot ser la nostra però ens diuen que encara ens falten tretze quilòmetres. Hem de donar la volta a tot el llac i passar a la propera vall. El Ricard s´ho pren fatal. Està realment fumut.

LES MUNTANYES ES DIBUIXEN SOBRE L'AIGUA

La pista esta molt seca i llisca bastant.

Quan acabem de donar la volta al llac es apareix una fantàstica casa amb heliport i tot. Es la casa d’estiueig del President del Tajikistan. Fem una foto de lluny per evitar problemes.

Al final arribem a l’altre vall i ens apareixen una sèrie de cases dedicades totalment a l’agricultura i la ramaderia envoltades d’alts cims.

L’ultima casa de la vall es la nostra casa d’hostes d'avui. El camí s'acaba aquí. Son les quatre de la tarda.

El Ricard tal com baixa de la moto s’estira a dormir sense dinar. Avui el llits son uns matalassos a terra però sempre amb la sensació d’estar nets.

Les golfes de la casa es una amplia sala d’estar/menjador fins i tot amb un billar. A les taules de menjar mai hi falta la fruita i uns plats de caramels. Es una tradició d’aquests països. 

Es tard i dinem el pícnic. Avui tenim una variant, petit entrepà de mortadel·la, tomàquet i cogombre amb poma de postres.

Aprofitem la tarda per descansar, la zona no permet fer gaires coses més. Uns dormen, d’altres juguen a billar i jo surto a caminar una estona. M’acosto al nucli principal de cases i aprofito per fer unes quantes fotos d’aquest mon rural. 

En un moment donat arriba el moment d’anar a recollir els ramats. Surten de les cases uns quants nois amb el seus burrets i ràpidament tornen amb els animals que tenien pasturant per les rodalies.

Sopem arròs bullit i un pebrot farcit de carn. Seguidament anem a dormir. El Ricard no ha estat capaç d’aixecar-se ni a sopar.