DIA 13, KHUJAND - OSH. “FINAL DE L’AVENTURA”.

380 quilòmetres – 8:15 hores de ruta.

Tal i com està previst, avui toca matinar. Ens aixequem a un quart de sis del matí i al cap d’una hora ja estem en marxa. El Joan segueix tocat i no es veu en cor d’agafar la moto.

Fa bastant vent i està una mica núvol. Aquest vespre han caigut quatre gotes carregades de sorra del desert que han embrutat motos i carrers.

Parem a la primera benzinera que te gasolina de 95. Seguim pagant-la a uns 0,50€ al litre. No son ni les set del mati i ja veiem als vorals de la carretera nens que van a l’escola.

A la poca estona de reprendre la marxa, el Cesc punxa la roda del darrera. Per no perdre temps i sent l’últim dia de viatge optem per la solució més fàcil. Baixem la moto del Marc i carreguem la del Cesc al remolc. Amb 15 minuts tot arreglat.

L'ÚLTIM CLAU DEL VIATGE.

En tot el recorregut hem punxat cinc vegades i sempre les rodes del darrere.

Ens aquests països les carreteres estan en bastant mal estat i en moltes zones son pistes sense asfaltar. Molts cotxes porten al sostre una o dues rodes de recanvi ja que les punxades son molt habituals. Però un fet curiós es que no hi han grues d’assistència. Quan un te una averia s’arregla ell mateix el problema al mig de la carretera o també es molt habitual veure com un cotxe en remolca un altre amb una corda davant la mirada complaent de la policia.

Estem circulant per una carretera que fa frontera entre l’Uzbekistan i el Tajikistan però amb l’inconvenient que en aquesta zona la limitació d’aquests països es de lo més surrealista que un es pot trobar. Es qualsevol cosa menys una línia recta, entrant un país dins de l’altre en diverses ocasions el que vol dir passar controls fronterers constantment.

Per evitar aquest fet agafem un seguit de carreteres secundaries per arribar al Kirguizistan. Es una mica més llarg però de ben segur que hi guanyarem temps.

Quan volem girar per anar a buscar una d’aquestes rutes ens trobem la carretera tallada per obres, continuem una mica més endavant per buscar un nou trencall i ara ens trobem unes piles de terra per evitar passar els cotxes. Decidim esquivar-los i seguir per la ruta prevista. La carretera deixa d’estar asfaltada i es transforma en una ampla pista de terra amb camions d’obres que van amunt i avall i que la fan realment intransitable.

El paisatge es torna desèrtic amb un fort vent que aixeca una polseguera que ens dificulta la vista.

    

Aquesta pista dura uns vint quilòmetres fins que arribem a una zona de grans fàbriques abandonades. Tinc la sensació d’haver arribat a Txernòbil. L’aspecte es fantasmagòric.

Son fàbriques de ciment, fosa de ferro etc...que fa molts anys l’antiga U.R.S.S va construir en aquestes zones per donar treball a la gent i que amb el temps han quedat totalment obsoletes i abandonades. 

Al final la pista ens deixa a les portes de la ciutat d’Isfara a tocar de la frontera. Son tres quarts de nou del mati i ja portem 125 quilòmetres. Entre el control de sortida del Tajikistan i el d’entrada al Kirguizistan perdem una hora.

Ara la carretera esta en molt bones condicions però el temps està rúfol i amb boira. Ens aturem a posar-nos la roba de pluja per evitar la fresca. 

Aprofito per fer-me una foto amb un que ens vols animar el dia amb la seva música.

Parem a dinar en un petit lloc on tenen de plat únic “langman”, uns fideus cuinats amb vegetals i carn. Ens hi apuntem els cinc. El Joan segueix descansant al cotxe. A la porta de l’establiment tenim una petita i curiosa pica per rentar-nos les mans i la cara.

Del “langman” pa, te i aigües per tots cinc paguem 750 soms, uns 9,85€. Evidentment el menjar no ens ha desviat el pressupost del viatge.

Seguim la ruta apurant els darrers quilòmetres. Passem per una zona on la gent va vestida com de dia festiu. Les àvies tenen estirades a terra grans estores que deuen ser per vendre. 

EL KIRGUÍS AMB EL SEU TÍPIC BARRET.

Abans de les tres de la tarda arribem a Osh, punt final de la nostra aventura. Ens fem les fotos celebrant l’èxit del viatge.

El Carles i jo ens fem una foto amb l’equip d’assistència en aquesta segona part del viatge. La Tatiana i el Jasper han estat importants perquè no falles res. Decidim que avui els hi pagarem el sopar.

Ens instal·lem a l’hotel, ens dutxem, arreglem i preparem les bosses per demà marxar. Tenim que aixecar-nos a les tres del mati.

Anem a sopar a un dels millors restaurants d’Osh i no ens estem de res. Ens ho mereixem. La Tatiana i el Jasper ens fan un regal d’agraïment. La foto no es de la millor qualitat però crec que cal posar-la. Marxarem del país sentint-nos uns autèntics kirguís.

Anem a dormir aviat. A la matinada ens ve a recollir un taxi per portar-nos a l’aeroport. Ens cobra 400 soms que son poc més de 5,-€. Aquí a casa pel mateix trajecte pagaríem uns 50,-€.

Sortim puntuals direcció a Estambul, tenim quasi 6 hores de viatge. Volem amb Turkish Airlines amb seients amples i molt ben atesos. Companyia molt recomanable.

Matinar ens permet veure la sortida del sol des de l'avió i fer fotos dels cims nevats dels Urals, entre els mars Aral i Caspi.

A Estambul agafem un nou vol que ens porta a Barcelona. Ja som a casa.

Ha estat fantàstic. Quan prepares durant mesos un viatge d’aquestes característiques sempre penses amb els imponderables que et poden sortir, des d’averies a les motos, mal temps, malalties, accidents, problemes a les fronteres així fins completar una llarga llista.

Tot hi haver tingut algunes petites incidències com les cinc punxades, l’accident del Marc i les indisposicions intestinals del Ricard i el Joan crec ha estat un viatge perfecte. Hem pogut fer tota la ruta prevista i gaudir d’un paisatge que ens ha enamorat.

Ens hem sentit acollits en dos petites repúbliques situades a tocar de la Xina i l’Afganistan que fa vint-i-cinc anys que son independents i que estan lluitant per créixer i tirar endavant. Hem gaudit de l’hospitalitat i simpatia de la seva gent.

Quan ara algú em pregunta com ha anat el viatge els hi dic que ha anat molt bé, que fins i tot els quatre avions que hem agafat sortien puntuals, arribaven abans de l’hora prevista i les nostres voluminoses maletes eren les primeres de sortir. Oi que això es quasi impossible?, doncs en aquest viatge ha passat.

Espero que tots els que heu seguit el bloc hagueu passat unes bones estones llegint i veient les fotos.

Solament em queda que agrair-vos la vostra fidelitat i dir-vos :

FINS LA PROPERA AVENTURA.

Isidre Forés i Bover.